La Rosella

" S'omple el camp de primavera, doncs la rosella vermella, neix de les pastures glasades per l'hivern àrtic, dels nostres cors. Et recordo amb aquell vestit cenyit, dins el somni d'un jove enamorat de la deesa de les paraules, doncs una paraula teva, era quelcom senzilla, doncs un petó dels teus llavis, era la vida sencera. Et recordo amb els teus ulls blaus, enxampant al vailet que hi cuidaves, amb aquells cabells negres com la foscor de l'Infern, qué em crida, juganer, per absorvir-me els somnis que, amb tu, tinc.

No sóc un home molt espavilat, però et comparo amb les roselles, tan salvatge i tan senzilla, sense cap paisatge únic, doncs apareixen els teus pits, sempre en els pensaments més interns del meu cos, i llançant les espurnes de foc al vent, et sento fent-me l'amor, fins a la fi dels temps"